《 Asseguda en l’arena, mirant les ones com venen i van, allargant la vista veig, eixa immensitat tan gran, que té el mar, I pense, el fràgil i insignificant que som. Mentre la vesprada cau en aquesta hora llarga de bellesa, mire el cel. Que faig meu, sense pressa. En el vermell color de la llum que queda. Pense ser l’última a veure el minut que falta perquè el sol repose sot el mar. Aquest és un moment únic, i especial, la meua raó, de vida, el meu univers, després de veure tanta aigua i tan gran horitzó. Que bonic, poder ser l’ama de l’últim minut del dia, del minut que falta per eixa foscor que ens brinda la nit, només puc seguir mirant eixes ones, que en la seua espuma blanca continuen arribant, tornen-se, unes darrere d’altes, van i venen i no em canse de gaudir de tanta bellesa. Mentre la vesprada cau per esgotament, i l’aigua està d’un verd més fosc, li tires un paper i el desfà, però no pot arrossegar els meus pensaments, mire com si foren peixos de colors, per sota de l’aigua. Ací davant de les ones i en l’arena, li demane als tems, poder allargar aquest minut, i poder-me sentir capitana d’eixos vaixells, que creuen la mar. Estic feliç en aquest bonic moment. Promet no oblidar les coses que m’importen, i poder aprofitar el temps, i ser l’ama, d’aquest minut que falta per la foscor de la nit 》

@.@.@.