《 Torcant la pols d’una llibreria, he vist, una joia dels meus pares, que feia tems que no ma donava d’ella, a pesar del gran kees, quan la vist, ha tornat a la meua memòria, el que, la meua mare, encortava sobre aquest llibre.
Serien per als anys 1945.
En la majoria de cases dels pobles, no tenien ni un modest aparat de ràdio els hiverns. Eren llacs i trist, els meus pares passaven les nits de fred, a vora del fumeral, ple de foc. Que Hera l’allar, de les cases on més calor i llum feia a les persones, que ali habitaven.
Per sort, llenya no ens faltava.
Hera costum en casa dels meus pares. Després de sopar. Reunir-se algunes veïnes, per vetlar una estoneta.
Acudia. Rogelia la Maura. Carmen la Morena. Rosa. Maria.i la meua mare, com feien cada nit. Treia el llibre, que pesava molt.
Encara està quasi nou.
La meua mare com cada nit. L’obria. On tenia el senal de la nit anterior, començava a llegir. Al cap de poquets minuts, ja estaven totes plorant.i ma mare quasi sense poder llegir, perquè els ulls ploraven banyant les planes d’aquell llibre que. Hera com una relíquia.
Quan arribaven al final del capítol, que tocava llegir, com cada nit. Els ulls, ja estaven ben vermells i escaldats, de torcar-se en el mocador ja mullat. Se n’anaven cap a casa esperant en il·lusió, que vinguera la pròxima nit per, escoltant un altre capítol…De. (TEULADINS SENSE NIU) Així es titula i ací el tinc, molt ben conservat. Perquè, és una jota, dels meus PARES. Que tant, E’ls VOLÍEM I ES VOLEM . MAI ELS OBLIDARÉM》@.@.@.